Per què comprar o llogar un habitatge torna a ser només per a 'privilegiats'

Comprar un habitatge és una altra vegada gairebé impossible. Els preus, a algunes zones d'Estat, s'acosten progressivament als existents abans de l'esclat de la bombolla el 2007.

I els lloguers han pujat encara més. Amb la particularitat que ara els sous, sobre tot els dels joves, són bastant pitjors i els contractes, més precaris.

Aquestes són les claus de la situació actual del mercat immobiliari.

Llavors ja no hi ha crisi immobiliària?

L'últim any en què van caure els preus de l'habitatge va ser 2014. A partir d'aquest moment, impulsats per la incipient recuperació econòmica i la creació d'ocupació, van començar de nou a pujar. D'una forma molt significativa, a més. Segons Tinsa, només en l'últim trimestre de 2018 ho van ni més ni menys que un 5,8% en el conjunt de l'Estat espanyol. Mai s'havia registrat un increment interanual tan fort des del mateix període de 2007.

S'ha recuperat el nivell previ a la crisi?

En general, els preus de l'habitatge segueixen per sota de 2007; concretament, un 34,7%. Però hi ha molta disparitat: a Balears, per exemple, la diferència és encara del 21,4%, mentre que a Castella-la Manxa arriba al 52,3%. Encara que amb excepcions, el centre de les grans ciutats i la franja costanera són els que estan tirant amb més empenta del mercat, fins al punt que comencen a donar símptomes d'esgotament.

Això significa que poden haver tocat sostre?

Els experts no s'atreveixen a assegurar-ho. No obstant això, hi ha dades molt significatives. A Madrid, els preus es van incrementar menys durant la segona meitat de 2018 que durant la primera (8,1% contra 10,6%), segons Societat de Taxació. I el mateix va ocórrer a Barcelona (7,5% enfront de 8,5%). En canvi, a la perifèria de totes dues urbs l'encariment dels habitatges està sent brutal: un 26% a Villaverde (Madrid) i un 18% en Sant Cugat del Vallès entre octubre i desembre passats.

I passa igual a tot arreu?

No. Els símptomes d'esgotament no apareixen, almenys de moment, en aquells llocs on l'evolució dels preus ha estat més pausada, com València o Màlaga. Cal tenir en compte que els dos principals municipis espanyols han experimentat pujades molt brusques i molt ràpides. En només quatre anys, els que van de 2014 a 2018, l'encariment mitjà de l'habitatge a Barcelona va ser del 33,5% i a Madrid, del 27,8%, ambdues molt per sobre de la mitjana nacional (17,8%).

És difícil comprar habitatge aquí…

Només s'ha de veure el preu per metre quadrat: 4.178 euros de mitjana a Barcelona i 3.404 a Madrid. Amb districtes que sobrepassen, a vegades de llarg, els 5.000 euros. Tenint en compte la precarietat regnant al mercat laboral, l'accés a l'habitatge en propietat en aquestes circumstàncies és pràcticament una quimera. Per aquest motiu des d'alguns àmbits es demandat polítiques públiques que ajudin a pal·liar al més aviat possible la situació.

Tant fa que sigui habitatge nou que usat?

No exactament. Ambdues pugen de forma notable, però la usada (7,3%) més que la nova (6,1%). Es dóna la circumstància, a més, que el 90% de les compravendes corresponen a segona mà, segons Servihabitat. Així eren més de mig milió de les 600.000 que el Col·legi de Notaris calcula que van canviar de mans el 2018. Durant el boom immobiliari, es van arribar a realitzar 900.000 operacions a l'any i els habitatges a estrenar tenien un pes major sobre el total.

I el finançament?

Se sap el que ha passat fins ara: en estar l'Euribor en taxes negatives i existir una forta competència entre les entitats financeres, els compradors han gaudit d'hipoteques relativament barates. El què està per veure és què passarà en el futur. Tot apunta que l'Euribor pujarà, i res tindria d'estrany que els bancs intentessin recuperar d'alguna manera el cost de l'Impost sobre Actes Jurídics Documentats, que abans requeia en els seus clients.

O sigui, que el cost pot ser major…

L'esforç que ha de realitzar la família que desitja accedir a un habitatge és ja molt important: els seus ingressos de 7,6 anys. Però, clar, si a més pugen els tipus d'interès i/o les comissions de les hipoteques, l'esforç exigit creixerà. Per aquest motiu que moltes persones no tindran més remei que viure anys i anys de lloguer, encara que això no és precisament una ganga i menys encara durant els últims temps.

Què ha passat amb els lloguers?

Doncs que han pujat fins i tot més que els preus de compravenda; en concret, un 46% de mitjana entre 2014 i 2018. La proliferació d'apartaments turístics ha estat un esperó per a aquesta escalada, per la qual cosa alguns ajuntaments s'han plantejat seriosament la possibilitat de limitar-los. A ciutats com Madrid no s'ha pogut fer de moment, en existir serioses discrepàncies entre els governs local i autonòmic, de signe polític diferent (Ahora Madrid i PP, respectivament). El Govern de la nació va atorgar fa poc a les comunitats de veïns la potestat de vetar els apartaments turístics, però és ràpid per a saber els seus efectes.

Baixaran els lloguers amb la nova normativa?

És molt improbable. Pitjor encara, en ampliar-se de tres a cinc els anys de pròrroga obligatòria i limitar-se a dos el nombre de mesos de fiança, pot haver-hi propietaris que es tirin enrere o que pugin les mensualitats. Això sí, fins i tot en el cas que els lloguers els surtin més cars, els inquilins tenen majors garanties que amb la legislació anterior al decret aprovat pel Govern el 19 de desembre.